Midnight’s Children

 

Ni classes de ballet ni filosofia per a periodistes. Ni idiomes analògics ni fotografia digital. Ni escoles de cocodrils ni mangostades estiuenques. No projectem cap endavant les paraules incertes d’un present més aviat temporal, paradigma de les nostres vides, feines, estudis i fins i tot passatemps. Tot pot parar-se, el dvd en pause esperant a que retornis del lavabo o del cavallet de pintura, la bici s’aparca, el metro fragmenta la ciutat en trossos païbles i les cites en transbords de cor, atures una relació quan i com vols, fas un break per enfumar-te els pulmons, el menjar que no et menges va convenientment a la nevera. Tot és temporal en el sentit més pervers de la paraula, temporal congelat, temporalitats la sirena, parlem i és temporal, ara no hi ha temps, ja parlarem, he de marxar per dir-li a algú altre que he de marxar perquè he de dir-li a algú altre que he de marxar, ja entendrem demà, ja llegirem demà. La fragmentació facilita la digestió. 

Jo també em temporabilitzo i em declaro en vaga contra el pas del temps i la presa de responsabilitats. Porto el meu petit món a l’esquena i m’és francament indiferent si estic a lloc o fora, si em mires a mi o mires a algú altre, i em raciono les meves porcions de temps en tupperwares estancs i perfectament compartimentats. I com més profundes es fan les arrugues al cervell i ja em vaig plantejant si aplicar-hi crema de bellesa amb Q10 –si l’esnifo pel nas, m’hidratarà el cervell?-, més em raciono el temps que em queda, més em fa feliç cada segon que m’és concedit d’estar amb tu o amb tu o, si, amb tu també, més m’autoconverteixo a la fe dels desil·lusionats que saben que res no et mereixes i per tant res no reps, i la resta és pura sort, encisadora combinació dels astres, i, si tinc sort, el meu privilegi. És el meu privilegi de mirar-te i parlar-te. El teu temps, és el meu privilegi, i el meu, privilegi teu.

 

I vull més temps. Més temps per a continuar sent irresponsable, inestable, inconfiable, inaprensiva, incomparable, indestructible. Intemporal vull ser, i conservar la innocència de la inexorabilitat, la invisibilitat dels innombrables, la inadequació de l’ineducada. Vull ser encara una Plectrude i no créixer gens ni mica i mantenir els meus fragments ben junts abans de la desfragmentació total. I vestir-me de nina i fer-me la tonta fins que deixi de colar. No deixar ni entreveure que la desesperació amb que t’agafes als últims espetecs d’infància és la prova més clara de la teva temporalitat. Tenir un àlibi sempre a punt per a justificar les teves respostes que et revelen com a esser pensant o dona sapiens. Casualitat, màgia, no ho sabia. Encoartar-me escoltant britney spears. Vull ser privilegiada del meu temps.