Ara que estic malalta, i al llit, arrebossada de melange i memòria, he tingut temps de pensar què fer amb la resta de la meva vida. I es que quan estàs així-així, entre un país i un altre, entre dos amors, entre dos idiomes, entre nit i dia, es com si de sobte aïllessis el teu cervell de la resta de creences i fatalitats, com si totes les perspectives es perdessin i només el teu camí aparegués, fosforescent i al·lucinant, creuant un planter de virus.
A l’avió vaig perdre la partida i finalment em van fer pagar tants viatges impunes amb el dolor d’oïda més increïble. No sentia res i creia que m’explotaria el cervell i em sortiria regalimant per l’orella, xof, xof, i fins el terra i després avió avall, una pasterada. Però no m’importà gens ni mica, perquè al cap i a la fi, està bé pagar i no deixar deutes. I cada hora d’exaltació es paga amb l’equivalent en misèria. Per això et vaig dir un cop que mai, mai, canviaria tota la tristesa que sento per un malestar medicat i més agradable, perquè els extrems es compensen, i no vull perdre la felicitat histèrica que rebo a canvi.
Desafortunats tots els que no heu desitjat morir-vos per escapar al dolor, perquè tampoc heu estat mai immortals.
I estar tan a prop, tan a prop de la llibertat, és com la primera brisa d’aire fresc que respires després d’haver-te passat hores a un aeroport hermètic. I a qui l’importa estar malalt, ser humiliat, ser infeliç un temps tan curt, si a l’horitzó ja es perfila, entre tots els núvols espessos, l’esquerda de llum que has estat esperant. Si hagués estat un home, hauria pogut marxar molt abans, m’hauria enrolat a un vaixell, m’hauria fet assassí a sou, pastor, rodamón, soldat, maquinista. Però em va tocar ser dona i les dones, wanna-be víctimes, han d’anar amb molt més compte. Has d’instruir-te i saber, has de protegir-te, has de, has de, has de, i això dura tant de temps que se’ns passen les ganes.
Però no prou temps com per deixar-ho estar. Desafortunats els que no han caigut mai, perquè tampoc no han volat.
I per fi se que tot això només ha estat la preparació d’un gran viatge, l’esmolament de les armes, el carregar dels fusells. Perquè molt aviat el somni enterrat despertarà, un somni més gran que el poder, l’amor, més gran que un home o un fill, més gran que un pare i una mare, a dream within a dream, a flame within a flame.
Perquè a un ocell, si li talles les ales, continua caminant. I tots teniu ales a l’esquena, així que protegiu-les.
